Women work, women vote: la lluita pel sufragi femení

Per què les dones han estat sempre considerades inferiors? Aquesta visió ve en part donada per la concepció religiosa sobre les dones (no aprofundirem en el tema atès que ja podeu trobar en l'article anterior una reflexió sobre el tracte de les dones en les diferents religions), concepció que va anar impregnant la majoria dels àmbits de la societat, atès que, l'Església sigui la que sigui, ha acostumat a ser el legitimador moral de les classes governants i polítiques que han intentat anar definint i modificant en benefici seu la societat.

Les dones porten lluitant pels seus drets des de fa segles (tal i com també vam mostrar), no és pas cosa de quatre dies, sinó que ja el 1792 la filòsofa i escriptora Mary Wollstonecraft va escriure A Vindication of the Right of Woman, una de les primeres obres de caire feminista, en un moment de canvi herència de la il·lustració.

Va ser durant els segles XIX i XX quan la causa feminista fa agafar més força, en la coneguda com “Primera onada del feminisme”, que demanava la igualtat davant dels homes, en un primer moment referent al dret de propietat, a la igualtat laboral i de drets dins del matrimoni. Tanmateix, cap a finals del XIX, els esforços es centraran en el dret al sufragi, considerat llavors fer clau per poder aconseguir tot un seguit de canvis socials. És aquí, en la lluita pel sufragi femení on cal parlar de la “Convenció de Seneca Falls”, que tingué lloc a Nova York l’any 1848, convertint-se en la primera convenció pels drets de les dones a EUA.

A més a més, en aquesta primera etapa feminista, destaca l'acció de les suffragettes, dones que van lluitar pels seus drets i van portar aquesta acció a l'activisme, creant i expandint organitzacions com la NUWSS (National Union of Women Suffrage, 1897) i la WSPU (Women Social and Political Union, 1903) d’Emmeline Pankurst, que van servir per posar en primera plana pública aquesta reclamació alhora que aconseguien la mobilització de les masses femenines. Tot i l'omissió, el menyspreu i la repressió que patiren, hi hagué homes i polítics que també es van unir a favor del sufragi femení, uns perquè creien fermament en la igualtat, i d'altres que no veien en la suma dels vots de les dones com a quelcom a menystenir.

Fou però en la Primera i Segona Guerra Mundial on la situació de la dona va canviar de nou. El reclutament militar d'homes deixà la indústria i la resta de serveis deserts i assolats, moment en el qual les dones van agafar el seu rol i van reivindicant-se tot tirant endavant la societat i la rereguarda. És a partir d'aquest moment que les dones van adonar-se del seu paper fonamental, deixant de banda el seu ostracisme social per tal de prendre major consciència de continuar lluitant per tal d'aconseguir la igualtat de sexes.

S’entén doncs que, tret d’alguna excepció, la majoria d’autoritzacions del sufragi femení es trobin dins d’aquest període, en el qual a més semblava en aparença que les democràcies prenien cada cop més pes. Així, obviant l’anècdota de l’autorització a Nova Jersey per error del sufragi femení el 1776, en utilitzar el terme persones enlloc d’homes, sent el 1807 esmenat i abolit; es considera Nova Zelanda com el primer territori on s’aprovà de forma legal el sufragi femení, el 1893. En la gran majoria de països europeus i americans, el sufragi s’anà estenent entre les dues guerres mundials, com és el cas de l'Estat Espanyol, amb l’aprovació del sufragi femení, real i per primera vegada, en la Constitució Republicana del 1931, gràcies a l’acció de personatges com Campoamor, com ja vàrem explicar.

Tanmateix no cal oblidar que la lluita per la igualtat entre gèneres continua ben vigent, no solament per la manca de dones en els alts càrrecs polítics i empresarials, sinó pel simple i pervers fet que encara a dia d’avui, en ple segle XXI, hi hagi països en els quals encara no es reconegui el sufragi femení, com l’Aràbia Saudita, element que sembla no inquietar a uns governs occidentals només preocupats en els interessos econòmics i regionals, tot obviant allò que ens ha portat fins el que realment ens caracteritza com a societat: una democràcia real i igual.

La Dona que no existeix

Per engrescar els nostres bloggers a la lectura, avui el blog Revolució Sexual obre l’apartat literari aprofitant la seva temàtica. Hem treballat l’obra de Neus Carbonell, La Dona que no existeix. De la Il·lustració ala Globalització, la qual fa un recull de diferents autors i autores que han parlat de la Feminitat i la diferenciació de sexes des de la Il·lustració fins als nostres dies, des d’un punt de vista filosòfic, polític, social, literari, econòmic, cultural, científic i, com no, polèmic. Es pregunta que és exactament la Feminitat, i es qüestiona si és un concepte positiu o negatiu. Nosaltres, però, com a historiadors i historiadores, hem intentat posar èmfasi en la part més històrica i social.

Com sabem, la Il·lustració, en aspectes generals, es basa amb la raó. És el naixement de la Modernitat. Busca la llibertat i la igualtat en tots els aspectes. Per tant, l’Home i la Dona han de ser iguals per excel·lència. Però no sempre és així. L’Home acostuma a veure les coses, a actuar, a opinar, des del plaer, des del gaudi, mentre que la Dona, en canvi, sempre va més enllà. És en aquest moment, doncs, on neix el concepte de Feminitat. És aquí on les dones reivindiquen els seus drets econòmics i socials, de maternitat, de matrimoni, d’educació... ja que estan cansades de viure sempre lligades a l’home.

Rousseau, però, deia que l’home tot i néixer lliure es troba esclavitzat per culpa del Contracte Social, on la dona ha de servir des de la privacitat el benestar d’aquest pacte social per garantir una bona vida a l’home. Concordet, per altra banda, afirma que “o bé cap individu de l’espècie humana té els mateixos drets o tots tenen els mateixos drets”. Amb tots aquests pros i contres, amb tot aquest menyspreu cap al sexe femení, no és d’estranyar que amb la Revolució Francesa les dones reclamin per primera vegada públicament ser considerades ciutadanes en igualtat de drets amb els homes.

D’aquesta manera arribem al segle XIX, un temps de grans canvis. Es viu la industrialització, el naixement de l’economia capitalista, les reivindicacions obreres, el nacionalisme, l’expansió colonial europea, les organitzacions polítiques dels moviments de les dones, ... La dona, però, encara és vista des d’una perspectiva conservadora. Es considerava que la dona tenia una missió maternal, l’excel·lència del sexe femení, i que aquesta era la única i principal funció, a banda d’ocupar-se de les feines de casa. Per això van voler manifestar-se, fer saber al món que no només havien i podien assolir el paper de mare, sinó que podien i havien de lluitar per uns drets i principis universals. És a dir, lluitar pels drets laborals, per la igualtat salarial, per la prohibició del treball infantil, pel sufragisme, pel dret a l’educació, pel dret a la contracepció, entre un seguit de reivindicacions més, entre les quals cal destacar però certa disputa dins el mateix cercle femení, marcat per la diferència de classes.

Així doncs, ens trobem en el problema moral de quin és el lloc natural de la Dona en mig d’aquestes confrontacions, problema que afectava no només als aspectes econòmics, sinó també en àmbits de la vida privada, a causa de la gran rigidesa i hipocresia social, que afectava en el matrimoni, en la maternitat i, fins i tot, en la sexualitat. Vet aquí, doncs, l’aparició dels primers moviments feministes, el sufragisme i l’antiesclavisme.

El segle següent, és el segle per excel·lència del feminisme, és quan s’institucionalitza definitivament. Però no serà “ipso facto”, ja que en uns països serà abans que a altres. I tot i així, el feminisme s’anirà trobant en diversos problemes: d’ètnia, religiosos i classe, on la diferència ideològica es veu sobretot entre els països occidentals i orientals a més de problemes econòmics, reflectits en la diferència salarial. Iniciant, la dona, diverses reivindicacions.

Ens trobem en un moment on els països occidentals immersos en el feixisme, el nazisme, les dictadures, la moral conservadora de la religió, etc. La qual cosa repercuteix a un mode de família patriarcal, on la dona, com sempre, queda submisa. Per això reivindiquen la ciutadania no com a mares, sinó com a dones, en l’ampli sentit de la paraula, per donar a saber que són més enllà de la maternitat i de la família, família que a més a més els perjudica. És en aquest moment, doncs, on es viu una transformació radical del model de família conjugal i una Revolució Sexual on es desvincula sexe de reproducció i on les dones, per fi, prenen la iniciativa. Es canvien, per tant, les formes de parentiu, on els rols de gènere dependran de cada societat o cultura.

El feminisme, però, també tindrà prou força en la funció revisionista de la crítica i la historiografia. Serà una forma d’obrir els ulls per redreçar els desequilibris de la història literària, ja que les dones es troben en el problema de la proliferació d’estudis que criticaven la representació de la feminitat en les obres d’autors masculins, que amb menyspreu, s’atrevien a jutjar sobre la feminitat, caient sovint en l’error. Les dones, per tant, havien de parlar per elles mateixes, revelar els significats que la crítica masculina no podia entendre perquè no corresponien a la seva experiència.

Aleshores, la qüestió és saber qui posseeix la legitimitat de la representació de les dones. Veure dins d’aquesta desigualtat si han de predominar les lluites feministes pel control del seu cos i de la fertilitat humana, per aconseguir la llibertat de la dona, per exemple, o bé fer cas a aquelles “no-lluites” de les dones orientals que accepten viure submises a l’home. 

Finalment, després d’haver fet una síntesi de l’obra des del nostre punt de vida, ens agradaria animar als seguidors a llegir aquest llibre de Neus Carbonell, ja que tot i ser un llibre molt teòric, un obra analítica sobre un tema transcendental en un període determinat, és alhora una obra que pot servir de novel·la. La novel·la de la història de la Dona. Una història que va des dels seus orígens (com bé parla Rousseau) fins a dia d’avui. Una història carregada de problemes, conflictes, lluites per la manca de llibertat, per la manca de justícia. Una història que s’ha de tenir present, que no s’ha d’oblidar, que ha de continuar amb força per a arribar a la seva plenitud, més encara en aquests moments de globalització, la dona ha de parlar no només de deures, sinó també de responsabilitats, des de l’àmbit privat, personal o públic, ajudat per les institucions que defensen la seva figura. Institucions, però, que no caldrien si la dona existís.

Per tant, és positiu o negatiu el concepte de feminitat? Cal un concepte per engrandir encara més la desigualtat, per menysprear l’altre sexe com han fet els homes? O s’ha d’actuar des de l’objectivitat, de la forma més natural possible, des de la passivitat, per donar èmfasi i posar al lloc on toca la plena igualtat de la dona? Quina creieu que és la resposta, l’explicació, la solució? Com actuaríeu? Què s’ha de fer realment? Deixem aquestes preguntes sobre la taula, acabant així amb un cita d’aquest llibre que conclou molt bé aquesta qüestió.

“Que la dona no existeixi suposa un gran avantatge per a les dones. Que implicaria que la dona no existís? Per fer existir la dona, per exemple, s’ha de cobrir amb un vel. El vel tapa la particularitat de cada dona. En canvi, el fet que no existeixi el símbol universal que representi del tot les dones deixa un espai obert perquè cada una d’elles s’inventi el seu”.

Campoamor: la revolució de drets dins la República

Defendí en Cortes Constituyentes los derechos femeninos. Deber indeclinable de mujer que no puede traicionar a su sexo, si, como yo, se juzga capaz de actuación. 

Clara Campoamor 

És veritat que tot allò aconseguit en busca de la igualtat de gèneres no sol ser només obra d'una sola personalitat, ans el contrari, acostuma a ser el reflex d'una voluntat popular.

Tanmateix, aprofitant que avui 14 d'abril es compleixen 82 anys de la proclamació de la II República Espanyola, caldria destacar la figura de Clara Campoamor, una de les dones que més va fer en favor de la igualtat de drets entre homes i dones a l'estat espanyol. Campoamor fou una republicana i feminista convençuda, ja en temps de Primo de Rivera, anteposant aquests dos conceptes a la seva pròpia ideologia, de tendència esquerrana.

Així doncs, Campoamor batallà en el Congrés per tal d’aconseguir la no discriminació per raó de sexes, la igualtat legal entre fill dins i fora del matrimoni, el divorci i, sobretot, el sufragi universal. En aquest últim punt fou on més destacà, en un seguit de sessions parlamentàries on defensà el dret de vot femení, enfrontant-se a una altra dona, Victòria Kent, i al seu propi partit, el Partit Radical. Campoamor aconseguí aprovar el vot femení, tot i l’oposició de part de l’esquerra i la dreta, en pensar que la dona, influïda per l’Església, suposaria una pèrdua de vots de l’esquerra.

Com ella mateix reconegué en el seu llibre “El voto femenino y yo: mi pecado mortal”, la defensa per la igualtat de drets fou la seva mort política, essent calumniada per l’esquerra després de la victòria de la CEDA del 33, deixant el Partit Radical per la seva deriva a la dreta, i no sent acceptada per formar part del Front Popular.    

En produir-se el cop d’estat s’exilià, no retornant a Espanya fins a la seva mort, sense que ningú li reconegués la seva aportació en pro de la igualtat de drets. No fou fins el cap de 75 anys, quan el 2006 el Congrés dels Diputats decidí col·locar un bust seu i crear el Premio Clara Campoamor, per distingir les obres en favor de la participació de la dona en la vida política.  

Per més informació:

• Associació que porta el seu nom i destacada en la lluita contra la violència de gènere (http://www.claracampoamor.com/)
• Clara Campoamor, la mujer olvidada. Pàgina web amb material arran de la minisèrie que li va dedicar RTVE (http://www.rtve.es/television/clara-campoamor-la-mujer-olvidada/)
• A l'apartat de vídeos, sobre la vida de Campoamor i el transcurs del debat sobre el dret de vot femení. 

La religió, font principal de poder per la discriminació de la dona

"La Biblia y la Iglesia han sido los mayores obstáculos en el camino de la emancipación de la mujer."

Elizabeth Cady Stanton

Actualment s'analitza la discriminació de la dona mitjançant la font social, jurídica, política, i educativa, entre altres, deixant de banda la religió, una de les principals fonts de discriminació de la dona, que no tenim en compte.

Per aquest motiu volem dedicar la nostra tercera entrada al bloc de “Revolucions Sexuals” per tal d'analitzar el paper de la dona en les diferents religions existents de tot el món.

Els egipcis foren el primers en utilitzar i crear una religió que pogués prendre el control de molts fets inexplicables científicament ( en aquell temps ), foren els primers en fer sorgir deus, mites i llegendes, que ajudessin a donar explicacions raonables, amb això van sorgir el primer noms deesses com ara Hathor, la deessa de l'amor, la música, l'alegria i la dansa. Els egipcis no van discriminar la dona en cap moment, ja que moltes figures femenines obtenien el paper de deesses i eren adorades per el poble egipci.

  

Per altra banda, trobem el món grec, famós i conegut per els seus mites i llegendes, en els quals la figura femenina hi juga un paper important. I, finalment, el món romà, el qual heretarà una gran part dels mites i llegendes del món grec, així com també algunes de les figures femenines que encarnaran la figura de deesses, adorades pel poble.

En canvi, les religions que actualment segueixen vives arreu del món, com ara l'hinduisme, el cristianisme i l'islam, entre altres, no donen un paper tan important a la dona com ho havien fet fins aleshores el món egipci, grec i romà.

Pel que fa a l'hinduisme, la dona durant tota la seva vida ha d'estar sotmesa a una figura masculina, ja sigui el seu pare, germà, o el seu home, mai una dona, per molt que perdi alguna d'aquestes figures masculines, pot ser governada per ella mateixa, negant-li, d'aquesta manera, la seva llibertat. 

No podem però oblidar l'islam  on la dona també està sotmesa sota la figura d'un home, no només de forma legal, sinó també simbòlica, atès que la dona porta el vel islàmic, un objecte poderós que emfatitza la submissió de la dona a la figura de l´home.

Pel que fa al cristianisme, tot i el paper de les santes i de la importància teològica de la Verge María, la pròpia religió s'encarrega de relegar-les a la vida real, tal i com mostres les cites dels texts, justificant aquest comportament de la dona respecte, o dins, la societat: 
“Como en todas las congregaciones de los santos, las mujeres guarden silencio en las congregaciones, porque no se permite que hablen, sino que estén en sujeción, tal como dice la Ley. Pues, si quieren aprender algo, interroguen a sus propios esposos en casa, porque es vergonzoso que una mujer hable en la congregación.” (Corintios 14:33-35).

Així doncs, hem arribat a la conclusió de deixar una pregunta oberta, per a tots aquells que volguéssiu fer una valoració pròpia d'aquesta entrada, o de donar la vostra opinió: Realment la dona ha estat marginada de la religió per  l'home? La dona actua d'aquesta manera per estar sotmesa a un Deu tot poderós o és sotmesa a un home, qui utilitza el pretext de la religió per establir aquesta diferenciació?