L'Església, repressora de la sexualitat

En ple segle XXI, l’Església Catòlica, amb el flamant nou Papa Francesc, veu com els temes socials s’enfronten amb el seu cos dogmàtic i doctrinal, situant-se aquests com el problema més gran a resoldre. Així doncs, quina és la posició sobre la igualtat de gènere, fins i tot en el sacerdoci? Que en pensa l’Església sobre la sexualitat i com actuen els seus representats? Estan aquestes actuacions limitades per la religió o són només una interpretació conservadora de l’Església Catòlica?  

Els papes Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, així com la totpoderosa Congregació per la doctrina de la fe, s’han posicionat diverses vegades pel que fa al tema del sacerdoci femení, mostrant sempre una posició uniforme, que Joan Pau II resumí així: “L'Església no té de cap manera la facultat de conferir l’ordenació sacerdotal a les dones.”

La problemàtica sobre l’ordenació de les dones pel sacerdoci és un dels temes més candents per l’Església Catòlica, sense ni tan sols obrir-ne un debat teològic. Tanmateix, davant de l’oposició de Roma, sorgeixen moltes veus que reclamen que s’acabi amb aquesta  segregació, que encara continua vigent a l’Església amb l’única excusa del prejudici, emmascarat com a quelcom teològic, basat en que, en teoria, les dones són éssers inferiors respecte als homes, fonts de seducció i impures, pel fet de tenir la menstruació, per la qual cosa no poden albergar el poder que conté i comporta el sacerdoci.

La versió oficial, però, s’excusa en la voluntat de Crist i en la teologia sacramental, tals com que Crist no cridà a cap dona entre els seus deixebles o que l’home és l’únic capaç de representar el signe sacramental de l’eucaristia, atès que ha de figurar la funció masculina de Crist. Tanmateix, cada cop són més aquells que reclamen una modernització, al·ludint que la “tradició eclesiàstica” no és més que un compendi de prejudicis arcaics, que s’haurien de  superar per tal d’adaptar-se als nous temps.

No només aquest és un tema problemàtic, l’ús dels mètodes anticonceptius i l’avortament també desperta l’oposició de l’Església, ja que segons les seves interpretacions de les escriptures, la unió de l’home i de la dona, dins l’àmbit del matrimoni, s’ha de destinar només a la procreació; marginant també, d’aquesta manera, tot el col·lectiu homosexual.

Des del punt de vista del Vaticà només s’accepten les relacions homosexuals sempre i quan aquestes tinguin una conducta d’abstinència. El fet de portar-les més enllà alteraria els drets de les famílies i del matrimoni com a institució. En alguns casos, sector extrems de l’Església, han arribat a considerar les relacions homosexuals una malaltia.

No obstant això, molts dels càrrecs de l’Església s’han aprofitat de la seva posició i del seu poder dins d’aquesta i han arribat a cometre delictes immorals, com és el cas de la pederàstia. Tot i que hi ha pocs casos en mans de la justícia, perquè només alguns dels afectats s’atreveixen a denunciar-ho, dins de l’Església es continuen donant aquests abusos i són mínimes les veus interiors que s’alcen per aturar-los.

Podem trobar diferencies molt importants en el que es referent a la sexualitat entre catolicisme i les diferents branques protestants que nasqueren com a resposta de les crisis del catolicisme. Una de les primeres diferències que hem tractat en aquest article, és el fet que així com en el catolicisme la dona sols pot estar confinada en la vida monacal sense esdevenir sacerdot, en l’Església anglicana això si que és possible. De la mateixa manera en l’anglicanisme trobem una altra diferència important; així com la majoria de dogmes protestants no existeix una figura com la del Papa, en l’anglicana sí que apareix una figura que lidera aquesta Església, la del rei d’Anglaterra, que actualment és Isabel II, és a dir, que una dona exerceix el cap de l’Església.  Un altre fet important és el matrimoni sacerdotal, el qual no és permès en el dogma catòlic, però si en els dogmes protestants, el mateix Martí Luter es casà amb la monja Catalina von Bora. Tot i així caldria destacar que en el passat hi hagué molts Papes casats i amb fills com és el cas d’Alexandre VI.

En conclusió, es podria dir que els diferents dogmes protestants són bastant més progressistes en quant a la sexualitat, com per exemple en l’ús d’anticonceptius. Així doncs caldria dir que l’església catòlica és una entitat molt conservadora i repressiva en el referent a la sexualitat humana.